Alaa Al Aswani. Una república com si...

 

Encara tenc a la memòria, i ja han passat anys! la lectura de L'edifici Iaqubian, que a la vegada em va recordar la magnífica novel·la El carreró dels miracles  de Naguib Mahfuz. Idò aquesta és la segona obra que llegesc de Alaa Al Aswani i té, tot i que no la supera, els ingredients d'una epopeia quitidiana i tanmateix plena de sentit, individual i col·lectiva. Després de conèixer la revolta a través del telenotícies, a la distància i mediatitzada pels poders, llegir Una república com si... et transporta dins la lluita mateixa i en coneixes les causes de la revolta a El Caire del 25 de gener de 2011 i de com la injustícia menada pels poders continuen aixafant les aspiracions de la dignitat de les persones del carrer. L'escriptor fa una feina molt més delicada i efectiva que els periodistes i els cronistes i els historiadors.

F. Kafka. El castell

 

Per què s'ha amagat tant el costat còmic de les obres de Kafka. Ben cert que les seves històries són molt inquietants. Més que inquietants, són, tremendes metàfores de l'absurd i de l'angoixa. Però, després de llegir El procés en la nova versió magnífica, ara he tornat a El castell perquè sabia que xalaria de nou. A més m'ha sembla una història que encara que vagi carregat de paraules més que d'accions, de discurs més que de gestos, en canvi m'ha semblat, dic, una història absolutament visual. Una pel·lícula. I si no fos per aquest laberint burocràtic en què es perd K. el protagonista ( el mateix K. de El procés!) la novel·la seria, és! d'una comicitat esplèndida, xarlotesca, cantinflesca... Riure per no plorar, o com solen dir les didàctiques: aprendre amb humor. Que bona!

Ella, malaïda ànima. Manuel Rivas

 Els contes de Rivas

Medea de Chantal Maillard

 

 

Som un seguidor de Maillard perquè té una llengua molt evocadora. La vaig començar a llegir amb els assaigs sobre art i llavors vaig descobrir-li la poesia. Maillard és d'aquelles escriptores que s'enfonsa en l'inefable. Ara, amb Medea, em sembla llegir una obra de teatre, molt poètica, o un poemari molt dramàtic. No sé com dir-ho, i tanmateix assistim a un monòleg dividit en tres parts ( tres llibres) amb les reflexions que el personatge de la tragèdia d'Eurípides fa després de l'infanticidi. Maillard reempren l'obra d'Eurípides just en el moment del seu final, com una exculpació del seu "pecat", tot dient amb una llengua molt evocadora la part d'animal que portam dins i que no admet cap tipus de justificació. Es una posada en escena plena de paraules dures, desastroses, molt punyents. Que espanten si no fossin tan profundament vertaderes. Medea, asseguda a la barca, d'esquena a l'horitzó, interpel·la el lector/espectador i el sacceja.

"el mundo es la cloaca de los dioses"

"Cuidad de vuestros hijos: son / los que enviaremos a morir"

"En la más diminuta criatura / hay más virtud / que en el hombre que a ciegas obedece / las leyes de su tribu."

Els nois de la Nickel

 

Aquesta és la primera lectura del curs 20-21,  Els nois de la Nickel de Colson Whitehead. Fa un parell d'anys ja vam llegir d'aquest mateix autor El ferrocarril subterrani, extraordinària.

Aquesta nova novel·la és premi Pulitzer de 2020, la qual cosa sol ser una garantia. Probablement ens vam decantar per aquesta lectura arran  del moviment Black Lives Matter que ha revifat amb força als Estats Units. Tanmateix, la cultura audiovisual nordamericana tan omnipresent al tot el món ja ens tenia "informats" sobre la discriminació racial contra els negres.

Aquesta és una història truculenta a l'estil de moltes altres històries de vides sacrificades i malmeses, d'infàncies i adolescències malmenades, de persones injustament tractades i arraconades a les voreres de la societat. Hi ha en tot el relat el motiu de fons que condueix el principi moral del protagonista, una de les idees clau de Luther King: un pensament pacifista que es topa una i altra vegada amb la violència, la idea que l'amor guanya l'odi.

El relat de les vides truncades, difícilment refetes, és realment colpidor. I això passava els anys 60 en un dels països més desenvolupat del món, al país de les llibertats i de la democràcia. Basat en fets reals, tot i que recreat per la literatura, els fets descrits fan pensar en la gran dualitat dels Estats Units, tan punter en alguns aspectes, tan avançat en gairebé tot, la meca de les idees, de la ciència i dels negocis, i en canvi tan retardat en altres aspectes com la solidaritat social, el dret a la igualtat, el respecte a la diversitat...

Em direu que les bestialitats comeses en el reformatori per a nois negres dels anys 60 no són res en comparació a l'esclavisme terrible de principis del segle XX encara que ja era abolit. I que en l'actualitat ja no existeixen reformatoris deshumanitzadors com l'escola Nickel. Ben cert. Sembla que molt lentament es va progressant. Però encara avui la policia mata negres pels carrers  amb una total impunitat.

La lectura té un final molt emotiu, perquè representa dues maneres d'afrontar el problema del racisme que en encarnades en dos personatges finalment es fonen en un de sol.