Etiquetes

dissabte, 23 de gener de 2021

Tal qual. Paul Valéry

 

Sempre m'ha agradat llegir aquestes elucubracions. Formen part una mica de la meva manera de fer. Solec escriure sobre la meva obra plàstica per reflexionar-hi. Valéry és un d'aquells artistes molt reflexius. He aprofitat algunes de les seves pàgines per escriure.

divendres, 22 de gener de 2021

Sortir a robar cavalls. Per Petterson

 

Quina novel·la més especial. Diria que és una novel·la física: la relació del cos amb la natura és tan a frec de pell, és tan sentida que resulta un goig per als sentits. Però el relat és colpidor per tot allò que no diu, perquè es tracta d'una llengua senzilla i aparentment d'anècdotes seguides, però que deixa molt de marge per a la interpretació, moltes portes obertes, moltes línies a seguir... talment la vida. Em recorda una mica la manera de narrar del nordamericà Kent Haruf, tot i la distància de cultures i ambients. Tenen ambdós un estil planer, centrat en els petits detalls i en les accions quotidianes sense ficar per res opinions i valoracions. Les coses succeeixen i prou, i tanmateix deixen una marca emocional profunda. L'alternança entre el passat i el present, la d'un vell que recorda episodis de la seva adolescència, dona a la lectura una dimensió molt reflexiva, sense caure però en el moralisme. Encara que l'ambient sigui tan fred, en els boscos frondosos de l'Escandinàvia, hi ha un cant a la vida sense concessions, una vida viscuda al límit, amb la mort sempre a prop i en la vida plena de perills.

divendres, 15 de gener de 2021

La mar rodona. Sebastià Perelló

 

Sebastià Perelló és un gran escriptor en el sentit més estricte de la paraula: un orfebre de la llengua. Aquesta novel·la en realitat són tres relats, una mica encadenats pel tema i per la seqüència temporal, però que poden ser ben bé presos com a relats independents. Té pàgines d'una gran bellesa i d'una contundència bestial.  L'inici del segona part és memorable: narra durant un centenar de pàgines els fet succeït en una hora escassa. Tanmateix per mi té un tic (lingüístic) que caldria revisar: hi ha pàgines completes en què s'abusa de la comparació i l'expressió "com si" resulta excessiva.

Los surcos del azar. Paco Roca

 

 Los surcos del azar és la tercera novel·la gràfica que he llegit d'aquest autor.  No en llegesc gaires d'aquest tipus de novel·les, però la veritat és que s'ho val. De petit m'entusiasmaven els còmics ben dibuixats (record Segrelles!). La història que conta és molt basada en els fets reals dels combatents republicans espanyols a la Segona Guerra. És una obra reivindicativa d'aquella generació d'homes i dones antifaixistes sacrificats en nom de la llibertat.

divendres, 4 de desembre de 2020

Sarah Kane. Blasted (Rebentats)

 

Cada any el Cercle Artístic organitza unes jornades de formació teatral. Enguany s'ha convidat Alícia Gorina, directora teatral lligada al Lliure de Barcelona. Havíem de portar llegida la peça Blasted de S. Kane com a deures per seguir el curset. 

Blasted és un drama dur, carregat de violència, que ens va permetre tractar sobre la idea de catarsi. El llibre porta un pròleg molt interessant i clarificador de Mireia Aragay. "crear des de la desesperació - afirma Kane- és un gest que afirma la vida". Com es pot concebre la bondat de la vida després d'uns actes tan depravats? és la mateixa pregunta d'Adorno: com escriure poesia després d'Auschwitz?. Idò  més que mai.

Vladimir Voinóvich. Vida e insólitas aventuras del soldado Iván Chonkin

 


Fa tanta falta la literatura d'humor que em resulta estrany que escassegi tant. Aquesta és una comèdia per no plorar, com sol passar amb les bones comèdies. La situació és tan dramàtica... que val més riure. Açò és exactament el que pensava Molière quan escrivia les demolidores crítiques còmiques a les classes benestants, i als imbècils i als creguts, o cregudes... Perquè es va perdre la part dedicada a la comèdia de la Poètica d'Aristòtil? Perquè el riure sempre ha fet mal als poderosos.

Vida e insólitas aventuras de Voinóvich és molt còmic, a vegades exageradament còmic fins al punt que algunes escenes semblen tretes d'un surrealista passat de rosca. Però rius de valent i fort.

Irene Vallejo. L'infinit dins un jonc

 

 

Quina meravella de llibre, quina xalada de lectura, quina troballa. Sé que el tema no és nou, sé que la ruta de l'escriptura s'ha traçat tantes vegades, però en aquesta ocasió Irene Vallejo ens fa el viatge molt més gratificant perquè incorpora a l'assaig i a la història els ingredients naturals de la ficció novel·lesca. és simplement una qüestió de forma, per la manera com s'explica la història del llibre.

Els qui estimam els llibres, valoram aquests tipus de literatura per confirmar la importància que els donam. L'infinit dins un jonc és un llibre d'aventures literàries, un llibre de fets al voltant del món llibresc, un llibre d'història de la literatura grecollatina, i un anecdotari ple de troballes ben significatives.  I encara hi ha una altre ingredient que el fa atractiu: lliga els fets antics amb els actuals i els resitua, els dos. Una joia. He pres molt de gust.

Dies assenyalats de Ismael Pelegrí

 

Divertits, crítics i enginyosos. Ha estat una lectura plaent. Açò és el que té la ficció: per mitjà d'una mentida blanca es poden dir quatre veritats, ni que siguin feridores. Hi ha, com sol haver-hi en les primeres obres, bona part d'autobiografia, volgudament juganera, que fa del llibret encara més interessant perquè cerca els límits entre la ficció i la crònica personal. Remarcable és la quantitat d'ironia que s'hi aboca, que la fa més saludable i més conyera. Molt bé Isma!

dissabte, 31 d’octubre de 2020

Alaa Al Aswani. Una república com si...

 

Encara tenc a la memòria, i ja han passat anys! la lectura de L'edifici Iaqubian, que a la vegada em va recordar la magnífica novel·la El carreró dels miracles  de Naguib Mahfuz. Idò aquesta és la segona obra que llegesc de Alaa Al Aswani i té, tot i que no la supera, els ingredients d'una epopeia quitidiana i tanmateix plena de sentit, individual i col·lectiva. Després de conèixer la revolta a través del telenotícies, a la distància i mediatitzada pels poders, llegir Una república com si... et transporta dins la lluita mateixa i en coneixes les causes de la revolta a El Caire del 25 de gener de 2011 i de com la injustícia menada pels poders continuen aixafant les aspiracions de la dignitat de les persones del carrer. L'escriptor fa una feina molt més delicada i efectiva que els periodistes i els cronistes i els historiadors.

F. Kafka. El castell

 


Per què s'ha amagat tant el costat còmic de les obres de Kafka. Ben cert que les seves històries són molt inquietants. Més que inquietants, són, tremendes metàfores de l'absurd i de l'angoixa. Però, després de llegir El procés en la nova versió magnífica, ara he tornat a El castell perquè sabia que xalaria de nou. A més m'ha sembla una història que encara que vagi carregat de paraules més que d'accions, de discurs més que de gestos, en canvi m'ha semblat, dic, una història absolutament visual. Una pel·lícula. I si no fos per aquest laberint burocràtic en què es perd K. el protagonista ( el mateix K. de El procés!) la novel·la seria, és! d'una comicitat esplèndida, xarlotesca, cantinflesca... Riure per no plorar, o com solen dir les didàctiques: aprendre amb humor. Que bona!

dimecres, 28 d’octubre de 2020

Ella, malaïda ànima. Manuel Rivas

 Els contes de Rivas




Medea de Chantal Maillard

 


 

Som un seguidor de Maillard perquè té una llengua molt evocadora. La vaig començar a llegir amb els assaigs sobre art i llavors vaig descobrir-li la poesia. Maillard és d'aquelles escriptores que s'enfonsa en l'inefable. Ara, amb Medea, em sembla llegir una obra de teatre, molt poètica, o un poemari molt dramàtic. No sé com dir-ho, i tanmateix assistim a un monòleg dividit en tres parts ( tres llibres) amb les reflexions que el personatge de la tragèdia d'Eurípides fa després de l'infanticidi. Maillard reempren l'obra d'Eurípides just en el moment del seu final, com una exculpació del seu "pecat", tot dient amb una llengua molt evocadora la part d'animal que portam dins i que no admet cap tipus de justificació. Es una posada en escena plena de paraules dures, desastroses, molt punyents. Que espanten si no fossin tan profundament vertaderes. Medea, asseguda a la barca, d'esquena a l'horitzó, interpel·la el lector/espectador i el sacceja.


"el mundo es la cloaca de los dioses"


"Cuidad de vuestros hijos: son / los que enviaremos a morir"


"En la más diminuta criatura / hay más virtud / que en el hombre que a ciegas obedece / las leyes de su tribu."

dimecres, 14 d’octubre de 2020

Els nois de la Nickel

 

Aquesta és la primera lectura del curs 20-21,  Els nois de la Nickel de Colson Whitehead. Fa un parell d'anys ja vam llegir d'aquest mateix autor El ferrocarril subterrani, extraordinària.

Aquesta nova novel·la és premi Pulitzer de 2020, la qual cosa sol ser una garantia. Probablement ens vam decantar per aquesta lectura arran  del moviment Black Lives Matter que ha revifat amb força als Estats Units. Tanmateix, la cultura audiovisual nordamericana tan omnipresent al tot el món ja ens tenia "informats" sobre la discriminació racial contra els negres.

Aquesta és una història truculenta a l'estil de moltes altres històries de vides sacrificades i malmeses, d'infàncies i adolescències malmenades, de persones injustament tractades i arraconades a les voreres de la societat. Hi ha en tot el relat el motiu de fons que condueix el principi moral del protagonista, una de les idees clau de Luther King: un pensament pacifista que es topa una i altra vegada amb la violència, la idea que l'amor guanya l'odi.

El relat de les vides truncades, difícilment refetes, és realment colpidor. I això passava els anys 60 en un dels països més desenvolupat del món, al país de les llibertats i de la democràcia. Basat en fets reals, tot i que recreat per la literatura, els fets descrits fan pensar en la gran dualitat dels Estats Units, tan punter en alguns aspectes, tan avançat en gairebé tot, la meca de les idees, de la ciència i dels negocis, i en canvi tan retardat en altres aspectes com la solidaritat social, el dret a la igualtat, el respecte a la diversitat...

Em direu que les bestialitats comeses en el reformatori per a nois negres dels anys 60 no són res en comparació a l'esclavisme terrible de principis del segle XX encara que ja era abolit. I que en l'actualitat ja no existeixen reformatoris deshumanitzadors com l'escola Nickel. Ben cert. Sembla que molt lentament es va progressant. Però encara avui la policia mata negres pels carrers  amb una total impunitat.

La lectura té un final molt emotiu, perquè representa dues maneres d'afrontar el problema del racisme que en encarnades en dos personatges finalment es fonen en un de sol.