Sempre m'ha agradat llegir aquestes elucubracions. Formen part una mica de la meva manera de fer. Solec escriure sobre la meva obra plàstica per reflexionar-hi. Valéry és un d'aquells artistes molt reflexius. He aprofitat algunes de les seves pàgines per escriure.
Quina novel·la més especial. Diria que és una novel·la física: la relació del cos amb la natura és tan a frec de pell, és tan sentida que resulta un goig per als sentits. Però el relat és colpidor per tot allò que no diu, perquè es tracta d'una llengua senzilla i aparentment d'anècdotes seguides, però que deixa molt de marge per a la interpretació, moltes portes obertes, moltes línies a seguir... talment la vida. Em recorda una mica la manera de narrar del nordamericà Kent Haruf, tot i la distància de cultures i ambients. Tenen ambdós un estil planer, centrat en els petits detalls i en les accions quotidianes sense ficar per res opinions i valoracions. Les coses succeeixen i prou, i tanmateix deixen una marca emocional profunda. L'alternança entre el passat i el present, la d'un vell que recorda episodis de la seva adolescència, dona a la lectura una dimensió molt reflexiva, sense caure però en el moralisme. Encara que l'ambient sigui tan fred, en els boscos frondosos de l'Escandinàvia, hi ha un cant a la vida sense concessions, una vida viscuda al límit, amb la mort sempre a prop i en la vida plena de perills.
Sebastià Perelló és un gran escriptor en el sentit més estricte de la paraula: un orfebre de la llengua. Aquesta novel·la en realitat són tres relats, una mica encadenats pel tema i per la seqüència temporal, però que poden ser ben bé presos com a relats independents. Té pàgines d'una gran bellesa i d'una contundència bestial. L'inici del segona part és memorable: narra durant un centenar de pàgines els fet succeït en una hora escassa. Tanmateix per mi té un tic (lingüístic) que caldria revisar: hi ha pàgines completes en què s'abusa de la comparació i l'expressió "com si" resulta excessiva.
