Som un seguidor de Maillard perquè té una llengua molt evocadora. La vaig començar a llegir amb els assaigs sobre art i llavors vaig descobrir-li la poesia. Maillard és d'aquelles escriptores que s'enfonsa en l'inefable. Ara, amb Medea, em sembla llegir una obra de teatre, molt poètica, o un poemari molt dramàtic. No sé com dir-ho, i tanmateix assistim a un monòleg dividit en tres parts ( tres llibres) amb les reflexions que el personatge de la tragèdia d'Eurípides fa després de l'infanticidi. Maillard reempren l'obra d'Eurípides just en el moment del seu final, com una exculpació del seu "pecat", tot dient amb una llengua molt evocadora la part d'animal que portam dins i que no admet cap tipus de justificació. Es una posada en escena plena de paraules dures, desastroses, molt punyents. Que espanten si no fossin tan profundament vertaderes. Medea, asseguda a la barca, d'esquena a l'horitzó, interpel·la el lector/espectador i el sacceja.
"el mundo es la cloaca de los dioses"
"Cuidad de vuestros hijos: son / los que enviaremos a morir"
"En la más diminuta criatura / hay más virtud / que en el hombre que a ciegas obedece / las leyes de su tribu."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada